Marcos i Maia, periodista i fotògrafa d’ABC, van compartir amb nosaltres tota una jornada en La Granja Madrid. Van ser testimonis de com entrenem l’autonomia, l’autoestima, el treball en equip i moltes altres habilitats personals i socials amb els nens i nenes que vénen de colònies o excursions escolars.
El que van viure i van sentir el podeu llegir en l’article “Educar emocions, d’allò més natural”, aquí en edició paper o edició digital.
Així comença: “Deu nens formen un rotlle asseguts sobre la herba. Les acompanya ho silencio eloqüent de la naturalesa i les paraules d’un somrient treintañero, el monitor. Una de les nenes de el grup es posa en peu; sembla que compleix con el manat en les normes del «joc». El adult es dirigeix a ella con la mirada i li interroga en veu alta: «qui eres?». La petita respon dient el seu número.
Després d’uns segons en silenci, el monitor, amb un afectuós somriure, pregunta de nou a la menor amb el mateix: «qui ets?». «Gitana», contesta la noia. «Bé, gitana i què més?». «I dona», respon ella mirant ja no a l’adult ni a cap dels seus companys, sinó a l’horitzó.
Tots atenen aquest diàleg que sembla guardar el desig de dir molt. «Gitana i dona i què més?», insisteix el mestre. «Res més: gitana i dona», contesta la jovenzuela, ja mirant al sòl.
Aquella situació manifestava desitjos de transcendir el real. I tots els interlocutors eren observats pels únics que s’atrevien a parlar: uns arbres, amb les seves branques. Decidit, el monitor aparta la mirada de la «gitana i dona» i, fent un «paneo» amb la seva mirada, interroga al grup sobre aquesta jove que es manté en peus: «nois, què més és ella?». Basten dos segons perquè un nen respongui, amb força, «molt maca!»; «i molt simpàtica», diu un altre. «Ella és la millor amiga que ningú podria tenir!»; parla una nena assenyalant a la protagonista.”
